dissabte, 10 de novembre de 2007

Flor

Alla estava ella, caminant reseguint amb les petjades el camí que fa molts anys un riu va obrir entre la vall.
De sobte s'aturà, mirar sota la seva sabata i observar com acababa de prendre la vida a una hermosa flor.
Una llàgrima començà el descens cap a uns llabis secs, buits d'amor,i la seguiren altres llàgrimes doncs amb una sola no existeix el plor.
Ell que la observava desde sota aquella vella i bella olivera s'acostà i li digué:


-per que plores?
ella li contestà:
-fa uns instants he tret la vida a una flor!
Ell va reseguir el camí amb la seva mirada i li digué:
-
no entristeixis per això!tu segueix el teu camí que en cada pas que donis ajudaràs a la flor a escampar les seves llavors.Això és la vida.

Ella el mirà i amb els ulls humits somrigué, respirar com qui vol acabar amb tot l'aire d'una sola inspiració, s'eixugà els ulls i continuà caminat.