Flor

Alla estava ella, caminant reseguint amb les petjades el camí que fa molts anys un riu va obrir entre la vall.
De sobte s'aturà, mirar sota la seva sabata i observar com acababa de prendre la vida a una hermosa flor.
Una llàgrima començà el descens cap a uns llabis secs, buits d'amor,i la seguiren altres llàgrimes doncs amb una sola no existeix el plor.
Ell que la observava desde sota aquella vella i bella olivera s'acostà i li digué:

-per que plores?
ella li contestà:
-fa uns instants he tret la vida a una flor!
Ell va reseguir el camí amb la seva mirada i li digué:
-no entristeixis per això!tu segueix el teu camí que en cada pas que donis ajudaràs a la flor a escampar les seves llavors.Això és la vida.

Ella el mirà i amb els ulls humits somrigué, respirar com qui vol acabar amb tot l'aire d'una sola inspiració, s'eixugà els ulls i continuà caminat.