dimarts, 27 de novembre del 2007

Terra

Existeix una fàbula, segons els historiadors nascuda a la petita vila d'Alcover,que relata "TOTA LA TERRA QUE NECESITA UN REI" ...

Un dia el Rei estava passejant per l'hermosa (eus aqui la fàbula) vila d'Alcover, de sobte va picar amb el seu peu a una especie de llàntia.Ell l'agafà i la començar a frotar per netejar-la,de sobte tot enfosquí, el temps s'aturà i un geni maravellòs sorti i li digué al Rei:

-Gràcies per alliberar-me!!portava tant temps tancat aqui dins...
-Digues-me que necesites i jo faré que sigui possible.

El rei somrigué i li respongué


-vull terra!!!vull molta terra!!!posseir espais infinits de terra!!!!

-doncs si vols terra jo faré que tota la terra que puguis trepitjar en 2 dies sigui tota per tu!

El rei començà a córrer, prats amunt, prats avall, turons i més turons mentres la gent d'Alcover pensava que s'havia tornat boig...
Durant la segona nit el rei exhaust va fer l'últim esforç ,doncs volia també tenir sota el seu poder la muntanya més alta de la zona, i quan va arribar el cim més alt de la comarca se li va parar el cor i morir inmediatament.

En l'enterrament, al qual van assistir tots els vilatans de la vila d'Alcover, un veí digué....

Eus aqui tota la terra que necesita un rei!!

dilluns, 12 de novembre del 2007

Acróbatas

Buscando una estrella en el puto cielo, necesitado de esa mirada, frio.
Aire suave en la cara, ojos cerrados, tristes pensamientos,frio.
Tormenta de arena, lluvia seca,sin poder aún abrir los ojos,frio.

Frio,frio,frio.

Olor a flores, suave tacto a piel ,caliente.
Risas, labios rojos y húmedos con sabor a amor,caliente .
Elipses, figuras a miles, colores ,infinitos cromatísmos,caliente.

Vueltas, comparten el principio y el fin del camino, sabes donde vas porque de allí has salido.

Entrando en la puta dinàmica que no puedes apreciar que es caliente o que es frio.
Rompamos las cuerdas, baquetas y tímpanos, vamos por lo menos a vivir aunque sea un ratito.

dissabte, 10 de novembre del 2007

Flor

Alla estava ella, caminant reseguint amb les petjades el camí que fa molts anys un riu va obrir entre la vall.
De sobte s'aturà, mirar sota la seva sabata i observar com acababa de prendre la vida a una hermosa flor.
Una llàgrima començà el descens cap a uns llabis secs, buits d'amor,i la seguiren altres llàgrimes doncs amb una sola no existeix el plor.
Ell que la observava desde sota aquella vella i bella olivera s'acostà i li digué:


-per que plores?
ella li contestà:
-fa uns instants he tret la vida a una flor!
Ell va reseguir el camí amb la seva mirada i li digué:
-
no entristeixis per això!tu segueix el teu camí que en cada pas que donis ajudaràs a la flor a escampar les seves llavors.Això és la vida.

Ella el mirà i amb els ulls humits somrigué, respirar com qui vol acabar amb tot l'aire d'una sola inspiració, s'eixugà els ulls i continuà caminat.