Faig filigranes per mantenir l'equilibri i no perdre el pas.
No serveix de res mirar paissatges passats doncs ja no són com eren quan hi vas pasar.
Gastem temps i forces per entendre i buscar aquell sentit al trajecte que ignorem on morirà.
Ofuscats en compendre el camí que la própia existència recòrrer ens fa.
Tantes i tantes cabories dibuixant abstractament i tanmateix sóc concient que ser , que si penso en la lluna sabré que sempre és la mateixa tot i que mai es mostra igual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada